La fira del mòbil immòbil

Sembla un contrasentit però més o menys així ha estat.

baixaBarcelona avui ja és una marca turística de referència a nivell mundial. BCN ocupa en el rànquing de les 100 ciutats més visitades del món el lloc 26, i en el rànquing de les 10 més visitades de Europa el 5ª lloc per darrera de Londres, Paris, Berlín i Roma, tot i que respecte el tema dels  rànquings tot es molt relatiu, però queda clar que avui Barcelona està molt ben posicionada.

Que Barcelona és el referent de Catalunya com a marca turística és evident, recordem que fa anys en ple boom turístic dels anys 70, el turistes estaven una setmana o quinze dies a la costa brava o daurada i només anaven a fer la visita a Barcelona un dia, en que visitaven la catedral, la sagrada família, les rambles, la caravel·la d’en Colón que aleshores encara no sabíem que era ben a prop del port,  i després anaven de compres i si la visita era més complerta podien acabar a un “tablao” de les rambles. Ara és al revés els turistes venen per visitar i gaudir de Barcelona en un gran nombre i van d’excursió algun dia a la Costa Brava a veure el triangle Dalí o a Port Aventura, sense menysprear el gran nombre de turistes que encara tria la opció de sol i platja a les nostres magnifiques costes,  i que per sort nostra encara són  una majoria prou important.

Si fem una vista ràpida, Europa, és actualment la primera regió turística del món en arribades de turistes internacionals amb 582 milions de turistes, Espanya es el tercer país del món en arribades de turistes amb 65 milions de turistes i Catalunya rep el 25 % del turisme del estat amb 17 milions de turistes, i d’aquests,  Barcelona amb els diferents segments i variació de oferta que té en rep o la visiten la major part, pensem que la capital catalana té una oferta amplia de museus de tot tipus, té 9 edificis catalogats patrimoni de la humanitat, és un referent en el turisme de compres amb una amplíssima oferta, és el primer port de rebuda de creuers del mediterrani amb 2.600.000 creueristes que la visiten més les seves tripulacions, és també referent culinari i té una oferta de rutes i visites de primer nivell, dins i fora de la ciutat.

Aconseguir ser referent amb aquest històric no ha estat fàcil, és fruit de una molt bona feina que s’ha anat forjant durant molts anys amb l’esforç de professionals i visionaris que varen apostar per el turisme, gent de dins i fora de les diferents administracions que varen aprofitar   les olimpíades del 1992, i que la van saber aprofitar fent  després una molt bona feina. Felicitats a tots ells i gràcies. Però ara cal tenir molt de compte, perquè el que ha costat tan aconseguir es pot perdre amb molta facilitat, com és el cas del MWC, no va ser fàcil i moltes ciutats el voldrien, fira de referència a nivell mundial en una ciutat de fires,  i també on aquest sector de les Tics és estratègic, 85.000 treballadors, 13.000 empreses i té una taxa d’atur del 5,2 % en comparació al 17 % que té Catalunya, Bcn té 700 starts up del sector digital un 26 % del estat de les quals el 13 % son del sector del mòbil.

Per tant el MWC, té un doble punt de mira, pel que cal un doble o triple esforç, en no fracassar en el que cal fer per tal de que la imatge exterior que projectà Barcelona no surti malparada, com he dit abans tombar tot el que s’ha construït es fa ràpid, i hem de ser conscients que ni ha molts que estan esperant la caiguda del bon posicionament de Barcelona, per recollir-ne els fruits, no es moment de baixar la guàrdia, sinó tot el contrari fer punta al llapis per fer ho, no bé, sinó molt bé i poder treure’n profit, i no ens podem permetre el luxe de resta immòbils, i deixar immòbil la Ciutat de Barcelona, tan per residents, com visitants o turistes, perquè per si algú no ho sabia, aquest cop la fira anava de mobilitat.

El que hauria de ser. Un nou país, nova política

Ara farà vuit anys que vaig començar a publicar periòdicament apunts i articles.   El 2014 els vaig recopilar en un llibre de títol “Res serà el que era“ i, sincerament, crec que no vaig errar el diagnòstic. Ara després d’uns mesos sense escriure -per diversos motius que més endavant ja aniré desgranant-, m’agradaria analitzar fent un pas al costat, una posició que sembla estar de moda, el que ens ha passat a tots plegats, què hem fet malament i on ens trobem. Ho vull fer des del meu modest punt de vista, però també des de l’experiència d’haver tingut durant vint anys diverses responsabilitats en el àmbit local, en diferents administracions i en la meva responsabilitat de partit, a Unió.

Tots plegats hem fet moltes coses malament. Estic plenament convençut que, si ara poguéssim recular en el temps i resituar-nos als voltants del 20 de setembre de 2012, un senyor que avui passa per moments molt complicats canviaria d’actitud. Em refereixo, és clar, a l’encara avui president en funcions, Mariano Rajoy, que va despatxar ràpidament una reunió amb el llavors president de la Generalitat,  Artur Mas, que va anar a reivindicar un més que just i raonable pacte fiscal per a Catalunya. Si Rajoy hagués estat un estadista de veritat hauria entès que la qüestió que li posaven sobre la taula no era menor ni un xarampió passatger.

En aquells moments la federació de CIU sortia de uns resultats excel·lents. A nivell local era el millor moment amb govern a les quatre diputacions i pràcticament en tots els consells comarcals, així com a la majoria de les capitals comarcals i a la resta de municipis importants. I el resultat de les eleccions a Corts Generals amb Josep A. Duran i Lleida com a cap de cartell va ser el millor de la nostra historia. En aquell moment de màxim èxit per a la federació en els àmbits local i estatal, al Parlament no ens podíem queixar malgrat no tenir majoria absoluta i recordar que en les èpoques del president Pujol, sí que l’haviem aconseguit. Però tornem al que anàvem.

Recordo que pels voltants del maig de 2012, en  un esmorzar informal vaig fer una reflexió que considerava important a un dirigent del PP. Li vaig intentar fer entendre que la reivindicació del pacte fiscal no era aquesta vegada “peix al cova” com abans a les èpoques del president Pujol, que no era jo et demano 10 i tu m’ofereixes 1 per acabar assolint 4, 5 o 6 en funció del moment de la negociació. Li vaig dir que aquest cop no tenia res a veure, que al darrere de la demanda hi havia un gruix important de ciutadania catalana d’ideologies diverses. Li vaig fer aquesta comparació: si ara el govern del PP no recull la demanda dels catalans, és com una gangrena que ara afecta a l’ungla, que si ho solucionem avui gairebé no es veurà, però que si la deixem podrir avançarà poc a poc fins afectar el dit sencer, la mà, el braç, i la resta del cos. Malauradament no em van fer cas o no van escoltar a qui jo vaig intentar fer veure el que podia passar. En aquell moment Rajoy no va ser un estadista sinó un polític miop. Això ens ha portat a la situació actual. És clar que per ser justos cal afegir-hi situacions de retallada de l’Estatut per part de Zapatero i del TC.

Per resumir el que vull dir: si Rajoy es despertés un altre cop el 20 de setembre de 2012 després d’haver entrevist en somnis tot el que vivim avui, segur que hauria actuat de manera molt diferent a com ho ha fet.

Continua la ceguesa política….

Fa uns dies, en  el decurs de la sessió planària de control  al president del govern espanyol, el nostre diputat, en Josep Sánchez Llibre, preguntava al president Rajoy sobre els resultats de les eleccions del 27S. De fet, li demanava una valoració realista i coherent que no es va produir en cap moment. Com sempre vaja…

Espanya viu immersa en una gran mentida. Sí, així ho dic. Girar l’esquena a la realitat política i social que viu Catalunya, es girar també l’esquena a Espanya i al seu futur. Negar la realitat, una vegada i una altra, només fa que el problema es faci més gran.

Josep Sánchez Llibre, li demanava al Sr.Rajoy que afrontes el problema català des de la política, el diàleg i el consens, per enèsima vegada. Però no hi ha manera, l’estat espanyol ha decidit fer política des del Tribunal Constitucional i des del poder judicial des de fa ja massa temps.

Fa un temps que vinc dient, també ho he posat per escrit en nombroses ocasions, que Espanya és com aquell malalt que té un braç en gangrena que si no es cura a temps o es talla el braç o la gangrena va apoderant-se de tot el cos fins que la persona traspassa. Doncs sí, això li pot passar a Espanya. La negativa d’alguns per afrontar els problemes des del minut 0, comporta que quan vulguis fer-ho potser ja no hi ets a temps.

L’independentisme no minva com pretenen fer veure alguns, al contrari. De la mateixa manera que no minven aquells que defensen el dret a decidir. Espanya i el seu govern segueixen jugant amb una Espanya que agrada a molt pocs. Una Espanya que no evoluciona ni camina a la velocitat que molts desitjaríem.

Doncs això, els polítics espanyols tenen molt poc marge per oferir quelcom atractiu i que faci justícia a les reclamacions del poble català.

Si aquesta proposta no arriba ràpid, jo també preferiré construir quelcom nou i més il·lusionant del que tenim ara.

Sabeu que penso que podem recórrer camí dins d’Espanya, però si la resposta és el silenci o l’amenaça, el camí el faré al nou Estat Català que construirem entre totes i tots.

Us deixo l’enllaç a l’intervenció d’en Josep Sánchez Libre https://www.youtube.com/watch?v=qZ5dN6Kv40c

 

 

Què vol dir votar Unió?

Estem davant d’unes eleccions al Parlament diferents. Tenen una càrrega emocional logoimportant però amb el context econòmic que tenim, també s’han d’observar des d’un punt de vista racional i amb els ulls posats en el futur. Ara és el moment de consolidar el lleuger creixement econòmic que molt poc a poc s’està produint. Catalunya és com un infant que acaba de sortir de l’UVI i que si el posem sota una pluja torrencial a l’aire lliure, podria tornar a emmalaltir amb uns resultats traumàtics.

On està Unió ara? Perquè serveix votar Unió a les properes eleccions? Tal i com vaig escriure fa més de dos anys al meu llibre “Res serà el que era”, Unió està on sempre ha estat: defensant el diàleg amb més força que mai. Sabem que el diàleg és l’únic camí per solucionar la situació complexa que pateix Catalunya. Sabem que no serà fàcil, però hi serà.

Ha estat molt penós veure com aquest cap de setmana han desembarcat a casa nostra tots els líders dels partits d’obediència estatal per llençar uns missatges més pensats en clau electoral espanyola, que no pas en intentar buscar solucions i entendre les reclamacions legítimes que milions de catalans fan de manera diferent dia rere dia.

Fa poc menys de cinc anys que va començar l’espiral reivindicativa. Sembla que fa molt més. El temps passa molt ràpid. Demanàvem el pacte fiscal amb raó ja que volíem corregir el desequilibri territorial de compensacions. Si el president espanyol hagués entès la demanda i la gravetat de la situació, avui no estaríem en aquesta situació. Fa dos anys varem reivindicar el dret a decidir. Tampoc  va ser acceptat. Potser ERC ens va posar l’accelerador en un camí ple d’incerteses i des de CiU varem picar l’ham que havia posat el partit de Junqueras. ERC és qui ens ha portat a tots a aquest punt de difícil sortida.

Sóc conscient que viurem unes eleccions amb molt de soroll. Per desgràcia, els extrems son sempre més cridaners que les posicions centrals i moderades. El posicionament d’Unió no és ni extremista ni radical, però tampoc és conformistaVolem solucions i canvis sense trencar res del que tenim ja que ens ha costat molt temps aconseguir-ho.

Hi ha molt a fer. Hi ha un desequilibri social que hem de corregir, molta gent a l’atur i un nivell de pobresa preocupant. Però Catalunya també ha assolit un alt nivell de renda per càpita i uns bons índexs de qualitat de vida. A més, ens hem convertit en un motor econòmic tant de l’Estat Espanyol com d’Europa..

A Unió apostem rotundament per aquest camí. Respectem altres opcions que han pogut perdre la paciència. En moments difícils cal paciència, prudència i perseverança. O dit d’una altra manera. Cal estratègia, paciència i insistència.

Reflexions sobre el model turístic a Barcelona

imagesMolt s’està parlant darrerament del model turístic de Barcelona, i les postures acostumen a ser força enfrontades i radicals. Discutir si el model turístic de Barcelona ha estat un model d’èxit, no te massa sentit, com ho demostren les dades. Cal recordar que a l’any 1990, dos anys abans de les Olimpíades, Barcelona registrava 1.732.940 turistes, que generaven 3.795.833 pernoctacions, 24 anys més tard, el número de turistes que visiten Barcelona és de 7.874.941, el que suposa un increment del 78% amb un número de pernoctacions de 17.091.882. pel que fa a l’oferta hotelera vàrem passar de 118 hotels l’any 1990 als 420 de l’any 2014 amb una oferta de gairebé 40.000 habitacions. Segons els darrers estudis de Global destination cities index la xifra que obtindrà Barcelona per ingressos relacionats amb l’activitat turística durant el 2015 serà, gairebé, 12.391 milions d’euros, això faria  de la capital catalana la segona ciutat del món a partir de la despesa de cada turista per resident, mentre que la situa en el sisè lloc en relació amb el volum total dels ingressos que genera la indústria.

Barcelona, té a més, un bon equilibri a la seva oferta turística. Uns 70 museus i espais d’exposicions, juntament amb la seva història i els edificis i elements que són testimoni de la mateixa, ofereixen una bona dimensió cultural,  Per la part de fires i salons, Barcelona es referent internacional, amb més de 55 fires i és el segona ciutat mundial pel que fa a congressos internacionals amb més de 130. En el darrers temps també s’ha convertit en un des principals destins del “turisme acadèmic” i continua sent un destí clau per que fa la turisme d’oci i platja. A tots això s’ha afegit als darrers temps una forta potenciació del turisme de “compres”, relacionat en part per el fort creixement dels creuers a la ciutat comtal. També existeix un bon equilibri en criteris d’estacionalitat, reduint cada vedada més la temporada baixa convertint-la en gairebé inexistent.

Les dades són molt gràfiques, per tant l’actual repte és com podem consolidar i millorar aquest model per fer-ho més sostenible, amable i humà. Aquest model que ens ha portat a que Barcelona  per primera vergada estigui entre les 10 ciutats més visitades del món, segons un estudi de MasterCard, i la quarta a nivell Europeu, necessita una actualització més que una revolució o un canvi radical, ha d’adaptar-se a les circumstàncies del sector, sacsejat bàsicament per la proliferació de canals de venda online que han fet aflorar multituds “d’establiments turístics nous” com són per exemple les Habitacions en habitatge compartit o els albergs turístics, fins ara a Catalunya, els albergs són considerats instal·lacions juvenils i no són equipaments turístics.(les pernoctacions generades no són computades com a turístiques). Aquesta situació i alguna escletxa pel que fa al model sancionador, ha trencat l’equilibri entre ciutadans i turistes especialment en algunes zones de la ciutat que han generat un cert malestar i que ha estat recollit per la opinió publicada.

El model turístic de Barcelona fa 20 anys que està vigent i una de les situacions que ajuda a entendre el seu èxit, és que cap dels partits polítics que han gestionats l’ajuntament de Barcelona, i els principals partits de l’oposició ha posat en dubte les bondats del turisme com a elements de dinamització econòmica de la ciutat i han confiat en la gestió d’un òrgan competent i en certa manera independent com a estat sempre “Turisme de Barcelona”.

Evidentment les coses sempre es poden fer millor, i de ben segur es podrien haver pres algunes decisions en temps i forma. El que no es pot fer, en una matèria tant sensible com és el turisme d’una gran ciutat es prendre mesures radicals com la que s’han produït a Barcelona, per part del nou consistori, impulsant,  una moratòria per considerar l’autorització de llicències per a nous hotels, es pot explicar en positiu on en negatiu i el actual govern municipal ho ha fet en negatiu, provocant una fugida de possibles inversions a Barcelona, cap a altres indrets, que alguns seran irrecuperables. La mesura sembla pressa de cara a la galeria sense analitzar detingudament els pros i contres i més orientada a donar portades.

És en aquest punt on defenso una sèrie de mesures efectives, clares i consensuades entre tots els interlocutors del turisme de la ciutat, que permetin no revolucionar ni trencar el model actual però si adaptar-lo a les realitats del moment actual fent-lo evolucionar per mantenir el nivell de Barcelona i continuar jugant a primera divisió.

Cal treballar per identificant les exigències del sector turístic, per aprofundir a l’excel·lència, lluitant contra l’economia submergida, defensant amb garanties als turistes, però modificant la normativa existent per donar cobertura als nous establiments turístics i la nova manera en que aquests són comercialitzats per defensar al client però també per buscar espais d’equilibri entre el ciutadà que viu i conviu a la ciutat i el turista que la visita durant uns dies o setmanes.

Les principals línies mestres serien:

  • Racionalitzar isimplificar la normativa turística, a través d’un reglament únic de turisme que integrarà fins a vuit disposicions normatives de caràcter reglamentari d’aplicació en matèria turística a Catalunya, i suposarà una facilitació dels tràmits amb l’administració. Posant ordre al lloguer d’apartaments turístics, als alberg i al boom d’aquesta oferta turística que distorciona i amplifica algunes zobes turístiques per la manca de regulació actual. També és la oprtunitat per posar ordre a les habitacions en habitatge compartit que han generat alguna distorció sobre tot a barris com la Barceloneta.
  • Ordenar i regularitzar l’oferta d’allotjament turístic en les seves diferents tipologies, així com possibles modalitats que poden aparèixer en un futur. Cal treballar perquè tots els establiments turístics obeeixin a una oferta turística legal. Cal per tant dotar a l’administració competent de noves eines jurídiques i procediments per perseguir l’activitat turística il·legal.
  • Incidir en el concepte de simplificació administrativa i finestreta única.
  • Continuar apostant per fer de Barcelona una smart city  total treballant per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i visitants, garantint un desenvolupament social, econòmic i urbà sostenible, recolzat en la utilització de noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Bones Vacances a tots i totes, ens retrobem al setembre!!!!

l’Espai d’Unió

A 80 dies de les eleccions a Catalunya, el panorama electoral està més convuls que mai. Encara no tenim clar, si hi haurà llista del president, llista de la societat civil, llista mixta, llista sense polítics… per altre banda el bloc de les esquerres sembla que es vol articular, però encara no han definit l’abast i el posicionament davant temes clau. Òbviament, la ciutadania en general, la no polititzada, observa atònita aquesta situació i intenta aclarir les seves idees, per definir el seu vot de cara el 27s.

És davant d’aquesta situació, que pren valor i força, el posicionament d’Unió Democràtica de Catalunya, la nostre proposta és clara i nítida. És aquella que durant molts anys ha estat majoritària al nostre país. Som el centre, especialment després de la deriva del partits clarament espanyolistes i la deriva cap a una possible DUI del sector més clarament independentista. Creiem que existeix un espai pel catalanisme moderat, per aquell que defensa acordar, pactar amb força i sense renunciar a res, potser és més lent, però sens dubte traça un camí més sòlid i segur. El discurs d’Unió no és ambigu i això, ara, és una valor a l’alça.

El posicionament UDC sobre el procés no te límits, ha de sorgir de la decisió majoritària del catalans, però perquè tingui validesa, jurídica i legal i sigui reconeguda internacionalment, cal que sigui acorda i pactada. Ja sabem que l’actual govern espanyol es tanca en banda a aquesta possibilitat, però cal recordar que, segurament, al mes de novembre, hi hauran eleccions a Espanya, i que les majories canviaran i llavors s’obrirà la possibilitat de negociar i acordar nous posicionaments i encaixos per Catalunya. En aquest aspecte les relacions internacionals d’Unió, especialment a Europa són i seran un factor determinant alhora de fer-nos escoltar.

En el tema social, no cal dir-ho UDC, està allà on ha estat sempre, amb la justícia social com a objectiu prioritari.